En la gorja de Lungmen s’aixecava fa molt de temps, molt de temps, un arbre Kiri que era el veritable rei de la boscúria. El seu cim era tan alt, que podia enraonar amb els estels, i les seves arrels s’enfonsaven tan pregonament dins la terra, que barrejaven llurs anells de bronze als dels dragó d’argent que dormia al seu dessota. I s’esdevingué que un poderós màgic féu d’aquest arbre una arpa meravellosa, l’esperit ferreny de la qual sols podia ésser amansit pel més gran dels músics. Durant molt de temps aquest instrument va formar part del tresor de l’emperador de la Xina, però cap dels que l’un darrera l’altre havien provat d’obtenir una melodia de llurs cordes no aconseguí veure la seva temptativa coronada d’èxit. En resposta a llurs notes de desdeny, gens en harmonia amb els cants que ells volien cantar. L’arpa es negava a reconèixer un senyor.

A la fi vingué Peiwoh, el príncep dels arpistes. Amb dits delicats va amoixar l’arpa, com aquell que cerca amorosir un cavall rebec, i va posar-se a tocar dolçament les cordes. Va cantar la natura i les estacions, les altes muntanyes i les aigües corrents; i tots els records de l’arbre varen despertar! Un altre cop la dolça brisa de la primavera jugà entre les seves branques. Les flors en poncella. Un altre cop van sentir-se les veus somnioses de l’estiu amb llurs miríades d’insectes, i el bonic murmuri de la pluja, i el plany del cucut. Escolteu! un tigre ha rugit, i l’eco de la vall li respon. És la tardor; en la nit deserta, tallant com una espasa, la lluna lluenteja sobre l’herba glaçada. L’hivern regna pertot, i a través de l’aire ple de neu giravolten els cignes, i calamarsa sonora colpeja les branques amb una joia salvatge.

Després Peiwosh va canviar de to i va cantar l’amor. El bosc es va inclinar-se com un jove ardent perdut en els seus pensaments. Allà dalt, semblant a una noia altívola, volava un núvol blanc enlluernador; però el seu pas arrossegava per terra ombres llarguerudes, negres, com la desesperació. El to canvià encara. Peiwosh canta la guerra, les espases que s’entrexoquen i els cavalls que renillen. I de l’arpa va alçar-se la tempestat de Lungmen; el dragó cavalcava el llamp; l’allau queia serra avall amb un terrabastall de tro. El monarca celeste, extasiat, va demanar a Peiwosh quin era el secret de la seva victòria.

- Senyor, va respondre, tots han fallit, perquè no canten sinó a ells mateixos. Jo he deixat que l’arpa triés el seu tema, i en realitat no sabia si era l’arpa que era Peiwosh o si era Peiwosh que era l’arpa.

Aquest conte ensenya com el sentit de l’art n’és de misteriós. Una obra mestressa és una simfonia combinada amb els nostres sentiments més refinats. L’art veritable és Peiwosh, i nosaltres som l’arpa de Lungmen. Al màgic contacte de la bellesa, les cordes secretes del nostre ésser es desvetllen; en resposta a llur crida, vibrem i ens estremim. L’esperit parla a l’esperit. Sentim el que no ha estat dit, contemplem l’invisible. El mestre fa sortir notes no sabem d’on. Records temps ara oblidats ens tornem plens d’un sentit nou. Esperances sufocades pel temor, rampells de tendresa que no gosem reconèixer se’ns ofereixen, abillats amb una esplendor nova. El nostre esperit és la tela damunt la qual l’artista posa els seus colors; els tons són les nostres emocions i el clar-obscur és fet de la llum de les nostres joies i de l’ombra de les nostres tristeses. L’obra mestressa és en nosaltres i nosaltres som en l’obra mestressa.

(…)

El llibre del te, Okakura-Kakuzo, traducció de Marçal Pineda. Biblioteca “Univers” vol. XIX. 

Abans de la ciència, les raons de les coses, el sentit de la vida i la mort, els orígens del món i de les coses, eren explicats a través d’un llenguatge religiós, envoltat de misteri i d’expressions fabuloses. Avui, tanmateix, els avenços de la ciència i de les tecnologies no han comportat el retrocés dels mites i les velles creences; fins i tot se n’han desvetllat de nous, de mites, d’un abast planetari resultat segurament de la fascinació provocada per tantes meravelles i de tantes pors derivades de les seves conseqüències: el progrés, la bondat de la natura, la redempció social de la humanitat en un món on tot serà de tots, una fi del món pròxima i apocalíptica…

Aquest llibre, però, vol presentar la mitologia que s’amaga a les arrels de la cultura catalana, de la seva manera peculiar de copsar i entendre el propi món, la pròpia història i de projectar el propi avenir.

Però, existeix una mitologia catalana? Cada poble té el seu univers mític, i en la seva cultura hi suren creences, raons encomanades i viscudes de generació en generació. Certament, doncs, els catalans deuen compartir una mitologia, però, aquesta, és pròpiament catalana?

La influència culta de les mitologies greges i romana, des del Renaixement, i cèltica, molt anteriorment, des del vell paganisme, han pesat fortament i de forma diferent en els catalans. Com també l’autoritat de l’Església, i l’impacte secular de la seva predicació. Fins el punt que podria dubtar-se que, si hi havia una mitologia catalana en temps molt reculats, avui en quedi res.

I, no obstant, trobem restes de mites dels orígens de la terra catalana: el Pirineu, la serralada en flames; Montserrat sorgint del mar…I dels primers éssers vivents: animals fabulosos, gegants, primitius “moros” en el llenguatge popular…I també conservem elements mítics de la tensió entre les forces sobrenaturals -Déu i el Diable-, i de l’arrelada creença en la vella Mare i les forces de la fecunditat, i dels esperits i genis de la natura: goges i dones d’aigua, follets i salamandres…

Certs testimonis d’una mitologia de la conquesta i domini del foc pels humans ens fa adonar que no tenim per què manllevar res al mite grec de Prometeu, per conegut que sigui.

No hi ha mitologia que no s’enfronti amb el Misteri de la Mort i el Més-enllà, també la nostra: tots hem sentit parlar del país d’Iràs-i-no-en-Tornaràs, de les ànimes en pena…I també ens ve al pensament la lluita mítica de l’heroi contra el drac, i l’alliberament gloriós de la donzella.

També els orígens de la nació solen revestir-se d’una aurèola mítica, capaç d’enlluernar les dades històriques més ben documentades: Otger Cataló i els Nou Barons de la Fama, el Comte l’Arnau, Guifré el Pelós…

Vet aquí, doncs, que només d’enumerar-ne els elements principals ja comencem a reconèixer uns mites que dúiem a dins sense saber-ho, unes creences mitològiques que s’enfonsen en el nostre inconscient col·lectiu com les arrels d’un arbre mil·lenari.

Aquest llibre és una invitació a la recerca, a anar endins de la memòria, a trobar en l’inconscient dades, fites, expressions, visions, records, creences, raons misterioses… Però, com?, per quins camins?, a través de quins mitjans?

Les rondalles són sovint planeres reduccions de mites ancestrals, ja sense la grandiositat que desvetlla admiració i temor. S’hi podria dur a terme un treball arqueològic d’investigació. El rondallari, com el llegendari, són fonts riquíssimes, insospitades, i prou al nostre abast, un patrimoni preciós de la comunitat, que cal revalorar.

I també el cançoner tradicional; i el refranyer; i tot el costumari. Contenen expressions i valors de saviesa popular, interpreten l’ànima col·lectiva. I la literatura d’autor, sobretot la poesia, amb la seva intuïció misteriosa de la realitat, que sovint acut a beure en les fonts de la tradició, de la cultura oral, dels sentiments del poble.

I la iconografia, les imatges de retaules i d’auques, de figures de sants i de dimonis, de marededéus, de monstres i gegants…I tot l’univers fabulós que esclata en les festes populars, en el folklore viu.

Direm, segurament: moltes de les coses que es presenten en aquest llibre ja les sabíem! I és clar; si no, ¿com podria ser, aquesta, una mitologia catalana? Però potser descobrim com aquests elements dispersos, oblidats, menystinguts, podrien engalzar uns amb altres i formar un conjunt, un univers…Tot i que trobarem que hi falten peces, que n’hi ha que es repeteixen, però amb certes incongruències. És que no podria ser un treball complet i definitiu: es tracta d’una labor de recerca, d’una aventura de rescat.

Potser, a mesura que avancem per aquesta via, anirem adonant-nos que hi ha un fons mitològic comú dels catalans. En part compartit amb d’altres mitologies, que hi enllaça o hi enllaçaria si no fos per anelles perdudes. En part original, des de la font, o per una manera pròpia, original, d’assimilar-ho des d’altres procedències.

Vivim, sense saber-ho, sense dir-ho, potser sense voler-ho, una mitologia, unes creences potser no formulades, una cosa indefinida que batega, lleument o fortament, en el nostre interior, en un inconscient que es desvetlla en els somnis i que esclata en les celebracions i festes populars. Uns sentiments, un esperit, que suren sota el racionalisme i el pensament modern, sota les ideologies i els credos, sota les concepcions científiques i els programes tecnològics.

Redescobrir aquest món meravellós és, doncs, no sols una tasca d’antropòlegs culturals, sinó un viatge apassionant a un vell món oblidat, intuït, sentit sense saber-ho. Acostar-se a una altra manera d’entendre, obrir una altra forma de comunicació”.

“Mitologia Catalana. Dracs, gegants i dones d’aigua”. Text de Joan Soler i Amigó. Il·lustracions de Josep M. Martín i Saurí. Barcanova (1990).

El primer dels vuit immortals és Li Tieguai, un dels més famosos de la colla. El seu nom vol dir Li Crossa de Ferro, i el seu emblema consisteix en una crossa de ferro i en una carbassa on porta medicines. Esdevingué un prominent taoista l’esperit del qual era capaç de deixar el seu cos i d’anar-se’n a vagarejar per tot l’univers. En un d’aquests viatges donà instruccions estrictes a un dels seus deixebles perquè li guardés el cos almenys durant set dies. Si no tornava al cap dels set dies, el guardià havia de cremar el cos. El guardià seguí les seves ordres i guardà el cos amb molta cura, però s’escaigué que el sisè dia fou cridat urgentment al llit de mort de la seva mare.

Li tornà el setè dia i es trobà el seu cos convertit en brases. I el seu esperit desconsolat es veié obligat a vagarejar d’ací i d’allà sense poder reposar. Però s’esdevingué que un captaire que només tenia una cama es morí en un bosc proper aquell mateix dia i, amb tot el disgust del món, Li no tingué altre alternativa que ficar-se dins d’aquell cos esguerrat i fastigós. Els déus li donaren una cinta daurada perquè es pogués aguantar els cabells esbullats, i una crossa de ferro per ajudar-lo a caminar. A despit de la seva aparença, arribà a ensopegar el deixebel que li havia cremat el cos, i, en comptes de renyar-lo o d’esbroncar-lo, li ressucità la mare amb una medicina que duia  a la carbassa. Li passà la resta de la seva vida anat d’un cantó a l’altre i, quan podia, convertia a la gent al taoisme. A la nit penjava la seva carbassa, s’hi cargolava a dins, i li servia de refugi. Una vegada trobà un home i es pensà que l’havia convertit al taoisme. Per provar-lo Li li digué que el seguís a través d’un forn de foc encès, però l’home no tingué prou fe per fer-ho. Després , Li tirà una fulla damunt l’aigua d’un llac i digué a l’home que hi saltés, però l’home també tingué por i refusà de fer-ho. En vista d’això, Li sospirà, saltà ell sobre la fulla i desaparagué.

El segon dels vuit immortals és Han Zhongli, que hom presenta en forma de vell amb un ventall de plomes. Diuen que una vegada va ser mariscal de l’imperi, que després esdevingué eremita i que aprengué el camí de la immortalitat. D’altres diuen que era un sacerdot taoista que convertia metalls bàsics en or i en plata i que utilitzà les riqueses que produí per salvar vides humanes en una època de molta fam.

Un dels seguidors del Han Zhongli es deia Lü Dongbin, i aquest, també, esdevingué un dels vuit immortals. El personatge de Lü es basa en un home del segle novè que superà els seus exàmens públics a l’avançada edat de seixanta-quatre anys. Després d’haver-se convertit al taoisme viatjà pel país fent petits miracles i ajudant els necessitats. Una vegada arribà en un lloc on treballaven paletes i se’ls havia acabat el menjar. Féu sorgir un banc de peixos en un llac proper perquè els famolencs treballadors els poguessin pescar i se’ls poguessin menjar. En una altra ocasió trobà una vella que era escrupulosament honrada en totes les seves coses i en premi d’això, li convertí l’aigua del pou en vi. Lü és sempre representat duent una espasa amb la qual protegeix contra els dimonis dolents, i amb un espantamosques en forma de cua de cavall.

El quart i cinquè membres dels vuit immortals són Zhang Guolao i Tsao Guojiu, tots dos vells. Zhang sempre cavalcava un ase blanc, que es podia plegar, i que es ficava a la bossa com un tros de paper, quan no el necessitava. El personatge es basa en un sant home que havia viscut al segle vuitè. De fet, Tsao Guojiu, el nom del qual vol dir Oncle de l’Emperador, fou l’oncle d’una emperadriu del segle onzè. Tsao tenia un germà petit que era un poca-vergonya i que matà un ciutadà honrat per seduir una muller. El fantasma del mort s’aparagué a un jutge valent i incorruptible que es deia Bao i que immediatament arrestà el germà de Tsao. Per protegir el seu germà petit, Tsao intentà de matar a la dona, però un taoista la salvà i ella mateixa se n’anà a queixar-se al jutge. Com a resultat d’això, el jutge envià tots dos germans a la presó. L’emperadriu suplicà al seu marit que ajudés els seus oncles i, eventualment, l’emperador concedí una amnistia general i els dos germans foren alliberats. Tsao en quedà tan agraït que renuncià a la seva vida mundana i es dedicà completament al taoisme. Habitualment ens el mostren amb vestits de cortesà, sostenint una mena de placa de fusta polida que solia ser utilitzada durant les audiències de l’emperador.

El sisè i setà membres de la colla se’ns mostren usualment en forma de dos joves. Un és Han Xiangzi, nebot d’un poeta del segle novè, i sempre porta o bé flors o bé préssecs. D’acord amb la llegenda, morí en caure d’un presseguer, però miraculosament ressuscità. L’altre jove immortal és Lan Tsaiho, un actor i cantant que solia anar pels carrers cantant sobre la fragilitat de la vida terrenal i que procurava que la gent es fes taoista.

L’últim dels vuit immortals, i única dona del grup, és Ho Xiangu, que es mostra portant un lotus. Era una noia jove que s’havia perdut a les muntanyes i que fou salvada per Lü Donghin, el qual li aparagué, li donà un préssec i li mostrà el camí per tornar a casa. Quan s’hagué menjat el préssec, rebé la gràcia d’ésser profetessa i, posteriorment, d’ésser immortal.

(…) És realment tranquil·litzador d’imaginar-los vagarejant pel món, de vegades sols, de vegades junts, refusant els valors terrenals dels humans, ara i adés, amb els seus poders màgics, ajudant la gent que té dificultats.

“Mitologia Xinesa. Dracs, déus i esperit”. Text de Tao Tao Liu Sander. Il·lustracions de Johnny Pau. Versió catalana de Miquel Martines. Barcanova (1985).

L’avi Pere assegurava que ell havia vist les dones d’aigua. “Ah, sí?? A on?” tothom bocabadat li van demanar. “En uns gorgs de la riera, no us diré pas on“. Semblava tranquil i satisfet d’haver pogut tenir encontres amb aquestes meravelles de la Naturalesa. Describia aquells moments, com a màgics, tranquils i plens de bellesa al seu voltant. Just abans de veure-les, el temps semblava aturar-se, la llum es transformava i ell restava en silenci per por de quedar encantat per les dones d’aigua. En una altra ocasió, va veure roba estesa en un gorg sota del Salt de Sallent i altra vegada va dir que només podien ser les dones d’aigua….doncs qui aniria a rentar la roba en un lloc tan difícil d’arribar?

Aquell dia vaig pensar que l’avi Pere era un home especial i molt afortunat i que si ell havia pogut veure les dones d’aigua potser algún dia jo també les veuria…

Dins de la mitologia catalana les dones d’aigua tenen un lloc molt especial com a esperits de la natura:

Les aigües de dalt del cel i les que brollen del ventre de la Terra són vives: borbollen tot naixent, saltironen, esquitxen, remoregen, s’arremolinen, s’ondulen i s’encrespen… Les aigües són font i origen de tota cosa creada: arrosen els erms i hi fan créixer molsa i plantes, humitegen les prades, fan reverdir els boscos i donen ufanor a tota la natura.

De bon començament que s’hi mouen les goges, unes divinitats subtils, uns esperits lleugers que s’hi banyen i s’hi enfonsen i hi bleixen i s’hi escolen… Són genis que afavoreixen els naixements i la fertilitat, que donen vida i regeneren constantment la creació. Haureu sentit a parlar segurament de nimfes i sirenes, potser també de nàiades, d’ondines i nereides…Coneixem més la mitologia dels grecs i dels romans que no la nostra pròpia!. En tot cas, ens hem avesat, simplificant, a dir-ne a totes fades, quan aquestes eren les forces cegues que regien inexorablement el destí dels humans: els falts (i les fades) menen  a qui es deixa menar, a qui s’hi nega, però, l’arrosseguen…com Sèneca afirmava estoicament.

Les deïtats de les aigües, més familiars a la ruralia que no a les ciutats de ciment, són conegudes amb uns altres noms: goges, aloges, dones d’aigua, encantades, paitides al Montseny, llufes -és a dir, dones de vent, de fum- a certs indrets d’alta muntanya, genèricament fades…i serenes i sirenes les marines, de cant encisador.

Habitaven els estanys dels Pirineus -com deveu recodar-, gèlids i blaus, els torrents i saltants d’aigua, les fonts boscanes, els gorgs i les deus, les grutes humitoses amb degotalls de pedra, on hi ha correntia d’aigües i llacs de cristalls subterranis.

Però, com deuen ser aquests ésssers marevellosos? Prenen forma de bellísimes donzelles, d’ulls blaus o verds maragda, de llargues caballeres d’or o de tons d’aram, fulgurants als raigs de sol o a la llum de la lluna, destrenades, que els cascadegen fins als peus. Bé, n’hi ha que no en tenen, de peus, sinó cua de peix…Hi ha qui assegura haver-ne vist d’alades, com papallones o espiadimonis. Van totes nues, o amb tuls transparents volàtils o arrapats a les belles formes del cos, o amb túniques molt blanques o d’or empal·lidit. Són semblants a les dones humanes, però la seva naturalesa és menys corpòria, més lleu: tanmateix, són mortals, bé que arriben a viure més enllà de mil anys.

I, se sap quins costums tenen? Sovint se n’ha descobert colles sota dels salts d’aigua pentinant-se amb pintes d’or les enlluernadores cabelleres, que se’ls entortolligaven amb els branquillons dels arbres, els circells de les vidalbes i les arrels menudes de les heures. Uns les han espiades en ple migdia, d’altres diuen que a trenc d’alba, amb les primeres clarors, sorgint de l’aigua com ombres resplendents.

Les encantades dels Pirineus, amb Flordeneu de reina, surten, les nits de lluna plena, de les coves on s’oculten i ballen balls rodons al so de músiques suaus i cants captivadors. En certes ocasions, al llindar de més d’una de les balmes on habiten, s’han filtrat raigs de claror, com aurèoles blaves o rosades, i s’hi han sentit harmonies estranyes: les goges celebren esplèndides festes de nits assenyalades. Fins hi ha persona que ha escoltat el dring de copes de puríssim cristall i ha flairat olors de menges exquisides.

Molta gent coincideix que sovint surten dels seus cataus, de nit, a fer la bugada: de lluny se senten els cops dels picadors…Se les ha vistes estenen la roba blanquíssima al clar de la lluna, sobre la gespa dels prats i damunt de les roques. Qui pogués haver-ne una peça, un mocadoret tan sols, tindria sort mentre visqués i veuria acomplerts tots els desigs. Però més d’una vegada, si elles se n’adonen, els atrevits han estat encantats, tornats de pedra, o presoners de l’amor de les aloges en les seves mansions de sota terra. Són extramadament geloses i malfiades dels humans: qui ha gosat torbar el seu misteri i capbussar-se dins el gorg on elles s’amaguen ha estat arrabassat a les profunditats per terribles xucladors, i no se l’ha vist més.

Només una vegada a l’any, la nit de Sant Joan, que és nit de meravelles, quan tots els esperits de la natura es desvetllen i recobren la franquesa que reganava en els temps originals, les fades poden ser contemplades generosament pels ulls humans, sense perill d’encantament. És en aquesta nit que les encantades de la serra de l’Albera, amb la seva reina Estarella, fan un aplec a la muntanya de Verdera i ballen al voltant de les ruïnes del castell de San Salvador, sobre Sant Pere de Rodes. Als seus peus, tota rodona, la badia resplendeix a la llum de la lluna. (…)

“Mitologia Catalana. Dracs, gegants i dones d’aigua”. Text de Joan Soler i Amigó. Il·lustracions de Josep M. Martín i Saurí. Barcanova (1990).

El següent conte, d’origen Xinès molt antic, ens parla precisament de la creació de mites desenvolupats per un poble fort i senzill per explicar les coses que no entenia dins el món que el voltava.

I els contes sempre m’han agradat…

Els déus des de l’alba del temps.

A l’alba dels temps l’univers era un negre caos, una negra massa de no-res. El cel i la terra no estaven separats, i tampoc no hi havia dia o nit. El sol, la lluna i les galàxies estaven absolutament sense formar. És gairebé impossible per als éssers humans d’imaginar una situació on no existeixi res i fer més reals aquest lloc i aquest temps inimaginables; algú pensà que tot era com un gran ou. En aquesta fosca massa en forma d’ou nasqué la primera criatura de l’univers: hom l’anomenà Pangu.

Pangu va créixer dins d’aquest embolcall de fosca i dormí un llarg son que va durar milers d’anys. Quan al final es va despertar, s’havia convertit en un gegant i, comprenent que havia viscut en el caos, es decidí a crear l’ordre. Prengué una pesant destral (malgrat que no tenim cap idea d’on la va obtenir) i, amb un poderós cop, va partir l’ou. Els elements més lleugers de l’ou flotaren, s’enlairaren i esdevingueren el cel; els elements més pesants s’enfonsaren i esdevingueren la terra.

Amb els elements separats pels efectes del seu cop de destral, Pangu temé que es poguessin tornar a ajuntar i així, amb les mans, empenyé el cel lluny i, alhora, amb els peus mantingué la terra ben separada del firmament. Tenia tanta força que cada dia enretirava el cel un zhang (uns deu peus). A mesura que el cel s’enlairava Pangu creixia, fins que finalment es tornà una columna que aguantava el firmament. Per espai de molts eons es mantingué així, fins que el cel i la terra, cadascun pel seu cantó, se solidificaren i ja no hi hagué cap perill que es tornessin a ajuntar i tornessin a ser el negre caos del qual havien sortit.

Un cop llesta aquesta feina, Pangu trobà que podia ajeure-s’hi i reposar una mica. Tanmateix, havien passat molt milers d’anys des que sortí per primer cop del no-res en forma d’ou i ara ja era tan vell de cos i d’esperit que el seu son s’anà fent cada cop més profund, fins que lamentablement morí. Però Pangu no tornà a la negror de la qual havia vingut. Quan morí, el seu cos es transformà per crear el món tal com el coneixem avui: la seva respiració es tornà vent i núvols, la seva veu es convertí en tro, el seu ull esquerre esdevingué el sol i el seu ull dret la lluna. El seu cos i els seus membres es tornaren serralades i la seva sang donà vida als rius. Cada part de la seva anatomia esdevingué una part de la natura. Els pèls del seu cos es convertiren en arbres i en flors, els paràsits que vivien a la seva pell es tornaren animals i peixos i els seus ossos formaren diferents menes de minerals i de pedres precioses. Fins i tot la seva suor es convertí en rosada.

D’aquesta manera, el gran gegant Pangu, la primera cosa viva de l’univers, creà el món que coneixem i donà tot el que tenia per a profit de la terra i de la gent que hi habità.

CONTINUARÀ…

“Mitologia Xinesa. Dracs, déus i esperit”. Text de Tao Tao Liu Sander. Il·lustracions de Johnny Pau. Versió catalana de Miquel Martines. Barcanova (1985).