Abans de la ciència, les raons de les coses, el sentit de la vida i la mort, els orígens del món i de les coses, eren explicats a través d’un llenguatge religiós, envoltat de misteri i d’expressions fabuloses. Avui, tanmateix, els avenços de la ciència i de les tecnologies no han comportat el retrocés dels mites i les velles creences; fins i tot se n’han desvetllat de nous, de mites, d’un abast planetari resultat segurament de la fascinació provocada per tantes meravelles i de tantes pors derivades de les seves conseqüències: el progrés, la bondat de la natura, la redempció social de la humanitat en un món on tot serà de tots, una fi del món pròxima i apocalíptica…

Aquest llibre, però, vol presentar la mitologia que s’amaga a les arrels de la cultura catalana, de la seva manera peculiar de copsar i entendre el propi món, la pròpia història i de projectar el propi avenir.

Però, existeix una mitologia catalana? Cada poble té el seu univers mític, i en la seva cultura hi suren creences, raons encomanades i viscudes de generació en generació. Certament, doncs, els catalans deuen compartir una mitologia, però, aquesta, és pròpiament catalana?

La influència culta de les mitologies greges i romana, des del Renaixement, i cèltica, molt anteriorment, des del vell paganisme, han pesat fortament i de forma diferent en els catalans. Com també l’autoritat de l’Església, i l’impacte secular de la seva predicació. Fins el punt que podria dubtar-se que, si hi havia una mitologia catalana en temps molt reculats, avui en quedi res.

I, no obstant, trobem restes de mites dels orígens de la terra catalana: el Pirineu, la serralada en flames; Montserrat sorgint del mar…I dels primers éssers vivents: animals fabulosos, gegants, primitius “moros” en el llenguatge popular…I també conservem elements mítics de la tensió entre les forces sobrenaturals -Déu i el Diable-, i de l’arrelada creença en la vella Mare i les forces de la fecunditat, i dels esperits i genis de la natura: goges i dones d’aigua, follets i salamandres…

Certs testimonis d’una mitologia de la conquesta i domini del foc pels humans ens fa adonar que no tenim per què manllevar res al mite grec de Prometeu, per conegut que sigui.

No hi ha mitologia que no s’enfronti amb el Misteri de la Mort i el Més-enllà, també la nostra: tots hem sentit parlar del país d’Iràs-i-no-en-Tornaràs, de les ànimes en pena…I també ens ve al pensament la lluita mítica de l’heroi contra el drac, i l’alliberament gloriós de la donzella.

També els orígens de la nació solen revestir-se d’una aurèola mítica, capaç d’enlluernar les dades històriques més ben documentades: Otger Cataló i els Nou Barons de la Fama, el Comte l’Arnau, Guifré el Pelós…

Vet aquí, doncs, que només d’enumerar-ne els elements principals ja comencem a reconèixer uns mites que dúiem a dins sense saber-ho, unes creences mitològiques que s’enfonsen en el nostre inconscient col·lectiu com les arrels d’un arbre mil·lenari.

Aquest llibre és una invitació a la recerca, a anar endins de la memòria, a trobar en l’inconscient dades, fites, expressions, visions, records, creences, raons misterioses… Però, com?, per quins camins?, a través de quins mitjans?

Les rondalles són sovint planeres reduccions de mites ancestrals, ja sense la grandiositat que desvetlla admiració i temor. S’hi podria dur a terme un treball arqueològic d’investigació. El rondallari, com el llegendari, són fonts riquíssimes, insospitades, i prou al nostre abast, un patrimoni preciós de la comunitat, que cal revalorar.

I també el cançoner tradicional; i el refranyer; i tot el costumari. Contenen expressions i valors de saviesa popular, interpreten l’ànima col·lectiva. I la literatura d’autor, sobretot la poesia, amb la seva intuïció misteriosa de la realitat, que sovint acut a beure en les fonts de la tradició, de la cultura oral, dels sentiments del poble.

I la iconografia, les imatges de retaules i d’auques, de figures de sants i de dimonis, de marededéus, de monstres i gegants…I tot l’univers fabulós que esclata en les festes populars, en el folklore viu.

Direm, segurament: moltes de les coses que es presenten en aquest llibre ja les sabíem! I és clar; si no, ¿com podria ser, aquesta, una mitologia catalana? Però potser descobrim com aquests elements dispersos, oblidats, menystinguts, podrien engalzar uns amb altres i formar un conjunt, un univers…Tot i que trobarem que hi falten peces, que n’hi ha que es repeteixen, però amb certes incongruències. És que no podria ser un treball complet i definitiu: es tracta d’una labor de recerca, d’una aventura de rescat.

Potser, a mesura que avancem per aquesta via, anirem adonant-nos que hi ha un fons mitològic comú dels catalans. En part compartit amb d’altres mitologies, que hi enllaça o hi enllaçaria si no fos per anelles perdudes. En part original, des de la font, o per una manera pròpia, original, d’assimilar-ho des d’altres procedències.

Vivim, sense saber-ho, sense dir-ho, potser sense voler-ho, una mitologia, unes creences potser no formulades, una cosa indefinida que batega, lleument o fortament, en el nostre interior, en un inconscient que es desvetlla en els somnis i que esclata en les celebracions i festes populars. Uns sentiments, un esperit, que suren sota el racionalisme i el pensament modern, sota les ideologies i els credos, sota les concepcions científiques i els programes tecnològics.

Redescobrir aquest món meravellós és, doncs, no sols una tasca d’antropòlegs culturals, sinó un viatge apassionant a un vell món oblidat, intuït, sentit sense saber-ho. Acostar-se a una altra manera d’entendre, obrir una altra forma de comunicació”.

“Mitologia Catalana. Dracs, gegants i dones d’aigua”. Text de Joan Soler i Amigó. Il·lustracions de Josep M. Martín i Saurí. Barcanova (1990).

L’avi Pere assegurava que ell havia vist les dones d’aigua. “Ah, sí?? A on?” tothom bocabadat li van demanar. “En uns gorgs de la riera, no us diré pas on“. Semblava tranquil i satisfet d’haver pogut tenir encontres amb aquestes meravelles de la Naturalesa. Describia aquells moments, com a màgics, tranquils i plens de bellesa al seu voltant. Just abans de veure-les, el temps semblava aturar-se, la llum es transformava i ell restava en silenci per por de quedar encantat per les dones d’aigua. En una altra ocasió, va veure roba estesa en un gorg sota del Salt de Sallent i altra vegada va dir que només podien ser les dones d’aigua….doncs qui aniria a rentar la roba en un lloc tan difícil d’arribar?

Aquell dia vaig pensar que l’avi Pere era un home especial i molt afortunat i que si ell havia pogut veure les dones d’aigua potser algún dia jo també les veuria…

Dins de la mitologia catalana les dones d’aigua tenen un lloc molt especial com a esperits de la natura:

Les aigües de dalt del cel i les que brollen del ventre de la Terra són vives: borbollen tot naixent, saltironen, esquitxen, remoregen, s’arremolinen, s’ondulen i s’encrespen… Les aigües són font i origen de tota cosa creada: arrosen els erms i hi fan créixer molsa i plantes, humitegen les prades, fan reverdir els boscos i donen ufanor a tota la natura.

De bon començament que s’hi mouen les goges, unes divinitats subtils, uns esperits lleugers que s’hi banyen i s’hi enfonsen i hi bleixen i s’hi escolen… Són genis que afavoreixen els naixements i la fertilitat, que donen vida i regeneren constantment la creació. Haureu sentit a parlar segurament de nimfes i sirenes, potser també de nàiades, d’ondines i nereides…Coneixem més la mitologia dels grecs i dels romans que no la nostra pròpia!. En tot cas, ens hem avesat, simplificant, a dir-ne a totes fades, quan aquestes eren les forces cegues que regien inexorablement el destí dels humans: els falts (i les fades) menen  a qui es deixa menar, a qui s’hi nega, però, l’arrosseguen…com Sèneca afirmava estoicament.

Les deïtats de les aigües, més familiars a la ruralia que no a les ciutats de ciment, són conegudes amb uns altres noms: goges, aloges, dones d’aigua, encantades, paitides al Montseny, llufes -és a dir, dones de vent, de fum- a certs indrets d’alta muntanya, genèricament fades…i serenes i sirenes les marines, de cant encisador.

Habitaven els estanys dels Pirineus -com deveu recodar-, gèlids i blaus, els torrents i saltants d’aigua, les fonts boscanes, els gorgs i les deus, les grutes humitoses amb degotalls de pedra, on hi ha correntia d’aigües i llacs de cristalls subterranis.

Però, com deuen ser aquests ésssers marevellosos? Prenen forma de bellísimes donzelles, d’ulls blaus o verds maragda, de llargues caballeres d’or o de tons d’aram, fulgurants als raigs de sol o a la llum de la lluna, destrenades, que els cascadegen fins als peus. Bé, n’hi ha que no en tenen, de peus, sinó cua de peix…Hi ha qui assegura haver-ne vist d’alades, com papallones o espiadimonis. Van totes nues, o amb tuls transparents volàtils o arrapats a les belles formes del cos, o amb túniques molt blanques o d’or empal·lidit. Són semblants a les dones humanes, però la seva naturalesa és menys corpòria, més lleu: tanmateix, són mortals, bé que arriben a viure més enllà de mil anys.

I, se sap quins costums tenen? Sovint se n’ha descobert colles sota dels salts d’aigua pentinant-se amb pintes d’or les enlluernadores cabelleres, que se’ls entortolligaven amb els branquillons dels arbres, els circells de les vidalbes i les arrels menudes de les heures. Uns les han espiades en ple migdia, d’altres diuen que a trenc d’alba, amb les primeres clarors, sorgint de l’aigua com ombres resplendents.

Les encantades dels Pirineus, amb Flordeneu de reina, surten, les nits de lluna plena, de les coves on s’oculten i ballen balls rodons al so de músiques suaus i cants captivadors. En certes ocasions, al llindar de més d’una de les balmes on habiten, s’han filtrat raigs de claror, com aurèoles blaves o rosades, i s’hi han sentit harmonies estranyes: les goges celebren esplèndides festes de nits assenyalades. Fins hi ha persona que ha escoltat el dring de copes de puríssim cristall i ha flairat olors de menges exquisides.

Molta gent coincideix que sovint surten dels seus cataus, de nit, a fer la bugada: de lluny se senten els cops dels picadors…Se les ha vistes estenen la roba blanquíssima al clar de la lluna, sobre la gespa dels prats i damunt de les roques. Qui pogués haver-ne una peça, un mocadoret tan sols, tindria sort mentre visqués i veuria acomplerts tots els desigs. Però més d’una vegada, si elles se n’adonen, els atrevits han estat encantats, tornats de pedra, o presoners de l’amor de les aloges en les seves mansions de sota terra. Són extramadament geloses i malfiades dels humans: qui ha gosat torbar el seu misteri i capbussar-se dins el gorg on elles s’amaguen ha estat arrabassat a les profunditats per terribles xucladors, i no se l’ha vist més.

Només una vegada a l’any, la nit de Sant Joan, que és nit de meravelles, quan tots els esperits de la natura es desvetllen i recobren la franquesa que reganava en els temps originals, les fades poden ser contemplades generosament pels ulls humans, sense perill d’encantament. És en aquesta nit que les encantades de la serra de l’Albera, amb la seva reina Estarella, fan un aplec a la muntanya de Verdera i ballen al voltant de les ruïnes del castell de San Salvador, sobre Sant Pere de Rodes. Als seus peus, tota rodona, la badia resplendeix a la llum de la lluna. (…)

“Mitologia Catalana. Dracs, gegants i dones d’aigua”. Text de Joan Soler i Amigó. Il·lustracions de Josep M. Martín i Saurí. Barcanova (1990).