Conversa amb Fina Miralles, conduïda per l’Olga Tragant, en motiu del Festival NATURES’21. Aquest vídeo va formar part de la programació del Festival, i es va projectar el 3 d’octubre del 2021, a tragantCamp (l’Alzina de l’Aguda, la Noguera). L’enregistrament es va fer a Cadaqués el 2 de setembre de 2021. La gravació i edicions va ser a càrrec de Produccions COSNU.

L’ofici de viure dóna eines pràctiques per començar a meditar. ¿Què vol dir meditar? ¿Vol dir deixar la ment en blanc? Els especialistes que entrevista Gaspar Hernàndez desmunten aquests tòpics al voltant de la meditació.
El programa comença conversant amb Swami Satyananda Saravasti, mestre hinduista, i continua visitant l’escola Nostra Senyora de Lourdes de Barcelona, en què des de fa 28 anys els alumes hi practiquen “interiorització”, una altra forma d’anomenar la meditació.
D’altra banda, la monja zen Berta Meneses i el filòsof Vicente Merlo expliquen, pas a pas, com s’ha de meditar.

que va més enllà de tota comprensió,

que habita en el cor d’Aquells

que viuen en l’etern

Hi ha un Poder

que fa noves totes les coses,

que viu i actua en Aquells

que coneixen l’Ésser com a Ú

Que aquella Pau pugui regnar en nosaltres

i aquell Poder elevar-nos

PAU, PAU, PAU

Nicholas Roerich

www.associazionebandieradellapace.org

Vaig conèixer el Raku i en Toni Medalla en un Zen Training d’estiu a la Casa d’Espiritualitat Sant Felip Neri de Barcelona. Després del zazen del matí, a la tarda vàrem poder gaudir, durant una estona, d’aquesta experiència artística vinculada el Zen com és el Raku; tocar el fang, modelar-lo amb els dits, deixar l’empremta, olorar l’orgànic, el foc, el contrast de temperatures i les fissures que donaran aquest toc tan característic el Raku, de bellesa. Em recorden el “Kintsugi”, una tècnica japonesa per reparar fractures de la ceràmica feta amb un vernís de resina mesclada amb pols d’or o plata, que té l’objectiu de mostrar que les fractures formen part de la vida de l’objecte i lluny de voler-les amagar o dissimular, creu que s’han de mostrar, incorporar, fent-ho de tal manera que s’embelleixen, posant de manifest la seva transformació, la seva vida i el seu més gran valor.

“The Raku Experience” recull aquesta experiència d’una gran bellesa de veure i viure.

Veure, sentir, olorar, tocar, escoltar, donar-se temps pels sentits i reparar a través de la fissura l’experiència de la pròpia vida…

Toni Medalla “Art i Natura” http://www.artinatura.cat/

Zen: http://zen.cat/

Sinopsis: Quins beneficis té el mindfulness? Com ens pot ajudar en la nostra vida diària? Perquè les empreses estan promocionant o introduint aquesta pràctica entre els seus empleats?

“Camina conmigo” és un documental que s’endinsa en la comunitat budista de Plum Village, França, en la que els seus integrants renuncien a totes les seves pertinences amb un propòsit comú: transformar el patiment i posar en pràctica l’art del “mindfulness” sota la tutela de Thich Nhat Hanh. mestre zen i activista per la pau mundialment famós. “Camina Conmigo” suposa una meditació sobre la comunicació amb les qüestions existencials i la recerca d’una connexio més profunda amb un mateix i el món. Les belles imatges filmades al llarg de tres anys i les ensenyances de Thich Nhat Hanh, narrades per la singular veu de l’actor Benedict Cumberbatch (protagonista de “The Imitation Game” i “Scherlock”) converteix aquest documental en una obra sense precedents.

Mestre de sí mateix, va trobar el seu propi camí, aprenent a desaprendre, a alliberar-se de l’educació rebuda i, a través del que ell anomenava “la retroprogressió” va conciliar la part secularitzada amb el principi sagrat, el ser adult amb el nen, el progrés amb la proximitat a l’origen. Una entrevista imprescindible per mi en aquests moments, doncs recull en bona part allò a què dedico la meva vida. A l’aprenentatge de cultivar l’harmonia en el procés d’evolució per no patir d’un excés de consciència. Oportuna la frase: la realitat última sens escapa sempre i al mateix temps, a ensenyar a mantenir obertes les fonts de la curiositat envers el món i cap a un mateix. Extraordinari un dels requisit que ell anomena sobre l’educació, en l’entrevista: cal tenir fe!, que pot ser amb creença o sense, religiosa o no, però és indispensable tenir fe per “sentir-te a la realitat com a casa teva”! i aprendre a desaprendre o aprendre a aprendre. La vinculació de l’amor a un fenomen de comunicació profunda on eros hi juga un paper fonamental: la corporalitat, la sexualitat és l’aspecte corporal de les relacions humanes. L’abús en la recerca del sentit de la vida, que ens porta a no viure, la vida és per ser viscuda, s’ha de viure ara i aquí i sobretot viure sense por! On hi ha amor no hi ha por.

I a continuar explorant la vocació “les pròpies formes de vida” personals, on entre d’altres eines, escriure un diari pot ser molt útil per anar aprenent a verbalitzar les pròpies emocions, meditar, ballar, escoltar música, estimar i deixar-se estimar.

I ara què toca fer de veritat?

En la gorja de Lungmen s’aixecava fa molt de temps, molt de temps, un arbre Kiri que era el veritable rei de la boscúria. El seu cim era tan alt, que podia enraonar amb els estels, i les seves arrels s’enfonsaven tan pregonament dins la terra, que barrejaven llurs anells de bronze als dels dragó d’argent que dormia al seu dessota. I s’esdevingué que un poderós màgic féu d’aquest arbre una arpa meravellosa, l’esperit ferreny de la qual sols podia ésser amansit pel més gran dels músics. Durant molt de temps aquest instrument va formar part del tresor de l’emperador de la Xina, però cap dels que l’un darrera l’altre havien provat d’obtenir una melodia de llurs cordes no aconseguí veure la seva temptativa coronada d’èxit. En resposta a llurs notes de desdeny, gens en harmonia amb els cants que ells volien cantar. L’arpa es negava a reconèixer un senyor.

A la fi vingué Peiwoh, el príncep dels arpistes. Amb dits delicats va amoixar l’arpa, com aquell que cerca amorosir un cavall rebec, i va posar-se a tocar dolçament les cordes. Va cantar la natura i les estacions, les altes muntanyes i les aigües corrents; i tots els records de l’arbre varen despertar! Un altre cop la dolça brisa de la primavera jugà entre les seves branques. Les flors en poncella. Un altre cop van sentir-se les veus somnioses de l’estiu amb llurs miríades d’insectes, i el bonic murmuri de la pluja, i el plany del cucut. Escolteu! un tigre ha rugit, i l’eco de la vall li respon. És la tardor; en la nit deserta, tallant com una espasa, la lluna lluenteja sobre l’herba glaçada. L’hivern regna pertot, i a través de l’aire ple de neu giravolten els cignes, i calamarsa sonora colpeja les branques amb una joia salvatge.

Després Peiwosh va canviar de to i va cantar l’amor. El bosc es va inclinar-se com un jove ardent perdut en els seus pensaments. Allà dalt, semblant a una noia altívola, volava un núvol blanc enlluernador; però el seu pas arrossegava per terra ombres llarguerudes, negres, com la desesperació. El to canvià encara. Peiwosh canta la guerra, les espases que s’entrexoquen i els cavalls que renillen. I de l’arpa va alçar-se la tempestat de Lungmen; el dragó cavalcava el llamp; l’allau queia serra avall amb un terrabastall de tro. El monarca celeste, extasiat, va demanar a Peiwosh quin era el secret de la seva victòria.

- Senyor, va respondre, tots han fallit, perquè no canten sinó a ells mateixos. Jo he deixat que l’arpa triés el seu tema, i en realitat no sabia si era l’arpa que era Peiwosh o si era Peiwosh que era l’arpa.

Aquest conte ensenya com el sentit de l’art n’és de misteriós. Una obra mestressa és una simfonia combinada amb els nostres sentiments més refinats. L’art veritable és Peiwosh, i nosaltres som l’arpa de Lungmen. Al màgic contacte de la bellesa, les cordes secretes del nostre ésser es desvetllen; en resposta a llur crida, vibrem i ens estremim. L’esperit parla a l’esperit. Sentim el que no ha estat dit, contemplem l’invisible. El mestre fa sortir notes no sabem d’on. Records temps ara oblidats ens tornem plens d’un sentit nou. Esperances sufocades pel temor, rampells de tendresa que no gosem reconèixer se’ns ofereixen, abillats amb una esplendor nova. El nostre esperit és la tela damunt la qual l’artista posa els seus colors; els tons són les nostres emocions i el clar-obscur és fet de la llum de les nostres joies i de l’ombra de les nostres tristeses. L’obra mestressa és en nosaltres i nosaltres som en l’obra mestressa.

(…)

El llibre del te, Okakura-Kakuzo, traducció de Marçal Pineda. Biblioteca “Univers” vol. XIX. 

L’objectiu de l’assignatura de filosofia morale era el de traçar una via ètica entre cultures, a través de la lectura de textos antics de tradició escrita. El Professor Bori ens acompanyava en aquest gran viatge llegint-nos textos grecs, llatins, xinesos, bíblics, cristians i alcorànics. Després de la lectura, a partir del seu anàlisi, aprofundíem en les arrels de la cultura europea i de les seves complexes relacions amb les “altres” cultures.

En el cas de l’assignatura storia della teologia, llegíem sures de l’Alcorà i les comparàvem amb textos de l’antic testament, per comprendre les semblances i divergències de la cosmogènesis d’aquestes dues grans religions monoteistes. Per reproduir el procés d’aprenentatge oral de les diferents revelacions alcoràniques, recordo que un dia, ens va portar un petit aparell de música on va posar una cinta de cassette, per convidar-nos seguint la veu del imam, a recitar en àrab una sura de l’Alcorà. També ens va ensenyar, els moviments que es realitzen durant la pregària com a mitjà d’integració dels aspectes espirituals amb els materials.

Sentir a parlar de filosofia islàmica, del sufisme, de metges, filòsofs, científics, teòlegs, polímetes com Avicena, Averroes, recordar l’Al-Andalus i d’altres pensadors contemporanis, va ser molt estimulant.

Un dia en sortir de classe de filosofia moral, em va convidar a participar en el grup de meditació que es trobava cada dimecres al migdia al seu Departament. El grup s’anomenava “Una via”, una associació no religiosa que naixia com una comunitat de formació i recerca, a través de la qual, cadascú podia trobar la seva pròpia via d’evolució personal i única. A iniciativa d’ell mateix, una de les accions del grup, es basava en l’ensenyament en presons, en particular a joves estrangers d’origen magrebí.

El grup iniciava les seves trobades amb un temps de silenci compartit, una lectura, un espai de conversa sobre la lectura del dia i un intercanvi d’informació i d’aspectes pràctics sobre el treball que s’estava duent a terme. Aquesta mateixa naturalesa es traslladava a la presó, amb l’objectiu de compartir coneixements ètics i espirituals que facilitessin conèixer i valorar la pròpia cultura, per donar lloc al diàleg amb un mateix i amb els altres i, al mateix temps, donar eines per comprendre la societat on s’havia arribat.

Bori era d’una gran excel·lència, ell i jo no ens coneixíem pas massa i tanmateix, en el meu últim dia de trobada amb el grup, em va dedicar la lectura del dia; un fragment del llibre “Homenatge a Catalunya” de George Orwell. Recordo com ressonaven dins meu les seves paraules, com l’encert del text m’emocionava. Hi havia quelcom de reconeixem en aquell just instant, i això fou molt agradable, emocionant i també dolorós. La meva estada a Bolonya fou difícil, amb molts moments de sofriment. I possiblement la fortuna d’haver-lo conegut, fora una de les àncores essencials que van mantenir el fi contacte amb mi mateixa. Sens dubte, aquell any fou tot just l’inici d’un procés molt més profund….

I també amb el temps, he anat comprenent amb més claredat quina era la funció de totes aquelles lectures i el seu nexe d’unió. La de transmetre’ns la seva saviesa per situacions d’incertesa, de crisis culturals, d’inseguretats existencials. Lectures fonamentals pel procés d’individuació. Que faciliten la connexió amb un mateix, en confiar amb els propis recursos interiors, d’on neix la possibilitat de fer coses noves, pròpies, de començar o d’acabar, de seguir llegint o no, per trobar allò que ens manca o allò que hem oblidat, per finalment poder ser anomenat des de la pròpia veu. Això és el que compartíem uns i altres, els que anàvem al grup de la universitat i aquells que estaven en el grup de la presó. Aquesta era l’autèntica finalitat del grup “Una via”, la de compartir; el silenci, l’amistat, els recursos, la llum, la de fer-nos conscients; d’un mateix, dels propis actes, d’allò que sentim i pensem per viure una vida pròpia, digna i honrada.

Pier Cesare Bori va morir el novembre del 2012, poc temps després de ser anomenat titular de la càtedra Unesco per el pluralisme religiós i per la pau. La seva va ser una vida dedicada als drets humans i a l’ensenyament d’una trobada entre cultures i civilització. Sempre va educar en la pau i a la recerca lliure de la plenitud espiritual. En les seves últimes voluntats va demanar “Silenzio, meditazione e non discorsi” i una cerimònia acollidora que no exclogués a ningú, tal com ell havia viscut, com un autèntic cercador de la veritat.

Quan va saber la gravetat de la seva malaltia va decidir escriure el seu últim llibre, titulat C.V; currículum vitae.  I deia; “un C.V és un text breu destinat a donar una imatge alta i correcta de la pròpia persona i de les seves obres, en vista d’una valorització en el treball. Serveix precisament per fer una síntesi de la pròpia vida, formacions, experiències laborals, produccions. A través d’aquest irònic gènere, explico la meva història, citant fonts, fets aparentment irrellevants, bastant irònics que milloren el protagonista, escrivint per un fi més que per un inici”.

En la següent gravació, ell mateix ens explica el perquè del seu últim llibre;

http://www.fscire.it/it/cv-pier-cesare-bori/

La veritat és que queden molts coses a dir sobre el Professor Bori, com per exemple la seva gran passió per Tolstoi…però acabaré amb dues cites seves extretes de l’article d’Amina Crisma; Il silenzio e le parole; in memoria di Pier Cesare Bori, i un fragment d’un documental on de nou ell mateix ens explica el treball fet a la presó. D’aquesta manera podeu sentir-lo, llegir-lo i tornar-lo a veure’l, per finalment compartir si us ve de gust una estona de silenci…

«Qualche tempo fa ho cominciato a presentare regolarmente a un gruppo di miei allievi e amici alcuni libri che per me sono stati importanti. (…) Certo, i libri non sono la vita, quel che più conta è quanto viene da noi stessi; ma ci sono dei libri che ci hanno aiutato a esprimere quel che avevamo dentro, che ci hanno fatto crescere e in un certo senso crescono con noi». (Bori 2005, p. 9) 

«Certo, quando dopo le espressioni augurali dell’ultima scheda, mi è venuto da scrivere explicit, c’è stata una sensazione dolorosa, di dispersione e di vuoto. E io? E le mie cose? E poi? Poi invece ho parlato a me stesso e ho ricordato l’insegnamento antico e diffuso: quanto più aprirai le mani e lascerai andare tutto quel che sei o ti appartiene, tanto più resterai connesso alla vita, agli altri. Tanto più resterai con loro». (Bori 2005, pp. 11-12)

Pier Cesare Bori from Vezfilm on Vimeo.

Grazie Mille Professore.

«Era la luce vera, che illumina ogni uomo che viene nel mondo» (Vangelo secondo Giovanni, 1.9)

Més informació sobre Il Professore Pier Cesare Bori;

http://www.inchiestaonline.it/culture-e-religioni/amina-crisma-il-silenzio-e-le-parole-in-memoria-di-pier-cesare-bori/ 

http://www.inchiestaonline.it/category/dossier/pier-cesare-bori-e-la-rivista-inchiesta/

http://www.inchiestaonline.it/author/pier-cesare-bori/

http://www.inchiestaonline.it/culture-e-religioni/pier-cesare-bori-quando-il-silenzio-e-una-cosa-concreta-lesperienza-delle-carceri/

http://www.inchiestaonline.it/culture-e-religioni/pier-cesare-bori-ogni-religione-e-lunica-vera-luniversalismo-religioso-di-simone-weil/

Talladits del Mas Les Albes. Foto by Genís Francolí (24-6-2014)