remullada,

piscina i vesprada.

Bicicletes,

Xancletes,

i petons, de rosada.

Mar salada,

llimonada,

i al port, llumenetes,

són les barques,

com bombetes,

de la nit bella, i pigada.”

Raül

Vers llaminer (Poesia infantil)
Raül Benéitez.

Al acabar la classe, una alumna va compartir que mentre estava fent aquest exercici, li havia vingut al cap la imatge de la pel·lícula “La vida de Brian” amb l’escena final de la crucifixió i la seva cançó: “Always look on the bright side of life”. La vivència d’aquella imatge li va despertar unes ganes terribles de riure, sentint-se allà a la creu, somrient i acompanyada, el flux de la vida començava a circular en ella, a pesar de les dificultats trobades, els dolors, les tensions i tristeses vàries…hi havia una part de sí mateixa que li recordava la importància de mirar el costat “brillant” de la seva vida i no oblidar-se de riure, somriure, ballar i cantar.

Tanmateix i per contrast, una altra dona compartia que ella també s’hi havia sentit a la creu, però que en el seu cas l’experiència només havia fet sorgir més dolor i més tensió, d’uns contraris que no s’harmonitzaven, d’un dolor que no es podia acabar d’acceptar, resultant-li gairebé impossible d’imaginar-se la vivència anterior que s’havia acabat de compartir. En aquest segon cas, el dolor encara no donava pas a la iniciació i conseqüent reconciliació interior i exterior, pel contrari cultivava patiment i més dolor.

Avui diumenge de Pasqua, diumenge de resurrecció, me n’he recordat d’aquell dia. En el seu llibre “Autobiosofia” la Maria Pilar Fenés ens diu “la creu és un gran símbol de la tradició occidental. La línia recta del desig queda tallada per la perpendicular del límit i el punt d’intersecció assenyala una aturada, un despreniment. Ara bé, la creu no només és símbol de crucifixió, sinó també de resurrecció. Entre les dues hi ha un compàs d’espera. Què és el que espera ressuscitar un cop assumida la pròpia creu?”(44)

Bé, sigui el que sigui, la imatge de la Vida de Brian és digna de recordar, de reactivar, de renovar dins del nostre imaginari personal i col·lectiu, avui que els aires no són del tot massa clars, que estan tan presents els delictes de rebel·lió, sedició i desobediència, que varen portar a Jesús a la crucifixió. Però perquè precisament avui és dia de resurrecció, quelcom ha de néixer o renéixer i si és així que sigui acompanyat d’un gran somriure que ens permeti desenvolupar la consciència que cultiva la confiança en la vida.

Monty Python’s Life of Brian, direcció Terry Jones, 1979, Regne Unit.

Fenés, Maria Pilar, (2015) Autobiosofia, senyals de trànsit per la vida, Barcelona.

Neil Bromhall, Acorn germinating to oak seedling. Filmed over 8 month.

La criança del meu fill va començar sota un roure, el roure de Can Tumet a Sales de Llierca, on vaig conèixer el treball de la Rebeca Wild de la mà de l’Esther -Marai i d’altres precioses mares. Sovint la Marai ens recordava una frase de la Rebeca Wild “igual que les plantes, els nens necessiten d’un sol fèrtil i un clima favorable per poder créixer i desenvolupar totes les estructures que, al seu propi ritme, produiran els fruits que corresponguin a la seva naturalesa”, per fer-nos conscients d’allò que necessiten els infants pel seu desplegament interior i, de la tasca que com pares i mares realitzem en l’acompanyant d’aquest procés.

Recentment vaig llegir aquesta frase de Goethe “qui no sap com creix un roure no sap res” que em va portar a un article del periodista Lluís Foix sobre el seu últim llibre “El que la terra m’ha donat”, on es pregunta, “Què perd l’ésser humà quan perd el contacte amb la terra?” i Foix contesta, “perd l’explicació de moltes coses” i citant la frase de Goethe abans esmentada diu, “una persona que no conegui els processos de la vida natural, que no hagi dialogat amb una planta o un camp de cereal, que sigui indiferent a la transformació constant de la terra, perd una gran ocasió per obtenir una certa explicació de la realitat humana”.

I ha sigut a través del curs de simbologia de l’Universitat de Barcelona, on vàrem parlar de nou de la llavor, com a símbol d’unió entre el cel i la terra, contenidora de tot el potencial que donarà lloc, gràcies a unes bones condicions per créixer, els fruits de la seva pròpia naturalesa, que vaig descobrir aquesta bella filmació de Neil Bromhall on es pot veure la meravella de la creació concentrada en una llavor, en una llavor d’un bell roure, com el bell roure de Can Tumet que ens acollia incondicional en cada trobada per seguir creixent i regant les nostres precioses vides humanes.

Sinopsis: Quins beneficis té el mindfulness? Com ens pot ajudar en la nostra vida diària? Perquè les empreses estan promocionant o introduint aquesta pràctica entre els seus empleats?

“Camina conmigo” és un documental que s’endinsa en la comunitat budista de Plum Village, França, en la que els seus integrants renuncien a totes les seves pertinences amb un propòsit comú: transformar el patiment i posar en pràctica l’art del “mindfulness” sota la tutela de Thich Nhat Hanh. mestre zen i activista per la pau mundialment famós. “Camina Conmigo” suposa una meditació sobre la comunicació amb les qüestions existencials i la recerca d’una connexio més profunda amb un mateix i el món. Les belles imatges filmades al llarg de tres anys i les ensenyances de Thich Nhat Hanh, narrades per la singular veu de l’actor Benedict Cumberbatch (protagonista de “The Imitation Game” i “Scherlock”) converteix aquest documental en una obra sense precedents.

John Lennon – Imagine

“Imagine”

Llum de primavera als camins de Rupit.