11/06/2012

Els vuit immortals

En el segle tretzè, durant la dinastia Yüan, aparagué en el folklore popular xinès un grup de vuit deïtats taoistes que fou conegut com el grup dels Vuit immortals. Es basaven en part en gent històrica i en part en persones imaginàries, i, almenys una d’elles, Lü Dongbin, ja havia figurat en contes taoistes anteriors. Ara eren presentades com una colla, potser perquè el vuit és el nombre predilecte dels xinesos. Llurs diferents personalitats eren vistes també com a representacions de diferents tipus de persones humanes, joves i vells, rics i pobres, nobles i captaires, homes i dones. Sovint apareixien en pintures, junts o separats, i són representats en forma d’estatuetes, o bé pintats sobre porcellana, o en peces lacades, i utilitzats per decoració de tota mena d’atuells; cada immortal té el seu propi emblema, pel qual pot ser identificat. Els xinesos se’ls miraven amb afecte i estimaven llurs excentricitats.

El primer dels vuit immortals és Li Tieguai, un dels més famosos de la colla. El seu nom vol dir Li Crossa de Ferro, i el seu emblema consisteix en una crossa de ferro i en una carbassa on porta medicines. Esdevingué un prominent taoista l’esperit del qual era capaç de deixar el seu cos i d’anar-se’n a vagarejar per tot l’univers. En un d’aquests viatges donà instruccions estrictes a un dels seus deixebles perquè li guardés el cos almenys durant set dies. Si no tornava al cap dels set dies, el guardià havia de cremar el cos. El guardià seguí les seves ordres i guardà el cos amb molta cura, però s’escaigué que el sisè dia fou cridat urgentment al llit de mort de la seva mare.

Li tornà el setè dia i es trobà el seu cos convertit en brases. I el seu esperit desconsolat es veié obligat a vagarejar d’ací i d’allà sense poder reposar. Però s’esdevingué que un captaire que només tenia una cama es morí en un bosc proper aquell mateix dia i, amb tot el disgust del món, Li no tingué altre alternativa que ficar-se dins d’aquell cos esguerrat i fastigós. Els déus li donaren una cinta daurada perquè es pogués aguantar els cabells esbullats, i una crossa de ferro per ajudar-lo a caminar. A despit de la seva aparença, arribà a ensopegar el deixebel que li havia cremat el cos, i, en comptes de renyar-lo o d’esbroncar-lo, li ressucità la mare amb una medicina que duia  a la carbassa. Li passà la resta de la seva vida anat d’un cantó a l’altre i, quan podia, convertia a la gent al taoisme. A la nit penjava la seva carbassa, s’hi cargolava a dins, i li servia de refugi. Una vegada trobà un home i es pensà que l’havia convertit al taoisme. Per provar-lo Li li digué que el seguís a través d’un forn de foc encès, però l’home no tingué prou fe per fer-ho. Després , Li tirà una fulla damunt l’aigua d’un llac i digué a l’home que hi saltés, però l’home també tingué por i refusà de fer-ho. En vista d’això, Li sospirà, saltà ell sobre la fulla i desaparagué.

El segon dels vuit immortals és Han Zhongli, que hom presenta en forma de vell amb un ventall de plomes. Diuen que una vegada va ser mariscal de l’imperi, que després esdevingué eremita i que aprengué el camí de la immortalitat. D’altres diuen que era un sacerdot taoista que convertia metalls bàsics en or i en plata i que utilitzà les riqueses que produí per salvar vides humanes en una època de molta fam.

Un dels seguidors del Han Zhongli es deia Lü Dongbin, i aquest, també, esdevingué un dels vuit immortals. El personatge de Lü es basa en un home del segle novè que superà els seus exàmens públics a l’avançada edat de seixanta-quatre anys. Després d’haver-se convertit al taoisme viatjà pel país fent petits miracles i ajudant els necessitats. Una vegada arribà en un lloc on treballaven paletes i se’ls havia acabat el menjar. Féu sorgir un banc de peixos en un llac proper perquè els famolencs treballadors els poguessin pescar i se’ls poguessin menjar. En una altra ocasió trobà una vella que era escrupulosament honrada en totes les seves coses i en premi d’això, li convertí l’aigua del pou en vi. Lü és sempre representat duent una espasa amb la qual protegeix contra els dimonis dolents, i amb un espantamosques en forma de cua de cavall.

El quart i cinquè membres dels vuit immortals són Zhang Guolao i Tsao Guojiu, tots dos vells. Zhang sempre cavalcava un ase blanc, que es podia plegar, i que es ficava a la bossa com un tros de paper, quan no el necessitava. El personatge es basa en un sant home que havia viscut al segle vuitè. De fet, Tsao Guojiu, el nom del qual vol dir Oncle de l’Emperador, fou l’oncle d’una emperadriu del segle onzè. Tsao tenia un germà petit que era un poca-vergonya i que matà un ciutadà honrat per seduir una muller. El fantasma del mort s’aparagué a un jutge valent i incorruptible que es deia Bao i que immediatament arrestà el germà de Tsao. Per protegir el seu germà petit, Tsao intentà de matar a la dona, però un taoista la salvà i ella mateixa se n’anà a queixar-se al jutge. Com a resultat d’això, el jutge envià tots dos germans a la presó. L’emperadriu suplicà al seu marit que ajudés els seus oncles i, eventualment, l’emperador concedí una amnistia general i els dos germans foren alliberats. Tsao en quedà tan agraït que renuncià a la seva vida mundana i es dedicà completament al taoisme. Habitualment ens el mostren amb vestits de cortesà, sostenint una mena de placa de fusta polida que solia ser utilitzada durant les audiències de l’emperador.

El sisè i setà membres de la colla se’ns mostren usualment en forma de dos joves. Un és Han Xiangzi, nebot d’un poeta del segle novè, i sempre porta o bé flors o bé préssecs. D’acord amb la llegenda, morí en caure d’un presseguer, però miraculosament ressuscità. L’altre jove immortal és Lan Tsaiho, un actor i cantant que solia anar pels carrers cantant sobre la fragilitat de la vida terrenal i que procurava que la gent es fes taoista.

L’últim dels vuit immortals, i única dona del grup, és Ho Xiangu, que es mostra portant un lotus. Era una noia jove que s’havia perdut a les muntanyes i que fou salvada per Lü Donghin, el qual li aparagué, li donà un préssec i li mostrà el camí per tornar a casa. Quan s’hagué menjat el préssec, rebé la gràcia d’ésser profetessa i, posteriorment, d’ésser immortal.

(…) És realment tranquil·litzador d’imaginar-los vagarejant pel món, de vegades sols, de vegades junts, refusant els valors terrenals dels humans, ara i adés, amb els seus poders màgics, ajudant la gent que té dificultats.

“Mitologia Xinesa. Dracs, déus i esperit”. Text de Tao Tao Liu Sander. Il·lustracions de Johnny Pau. Versió catalana de Miquel Martines. Barcanova (1985).