Elisenda Vilaró Móra

Elisenda Vilaró Móra

13/01/2013

Una aventura de rescat

“Allò que era en el principi, allò que va esdevenir una vegada per sempre, és el que s’amaga sota les creences, les manifestacions culturals i el comportament social d’un poble, allò que fonamenta en l’inconscient la seva identitat. El mite és una força social, marca la conducta de les persones i dels grups humans. El mite dóna un sentit al viure i sovint arriba a expressar-se en cultes religiosos o cívics i en actes rituals.

Abans de la ciència, les raons de les coses, el sentit de la vida i la mort, els orígens del món i de les coses, eren explicats a través d’un llenguatge religiós, envoltat de misteri i d’expressions fabuloses. Avui, tanmateix, els avenços de la ciència i de les tecnologies no han comportat el retrocés dels mites i les velles creences; fins i tot se n’han desvetllat de nous, de mites, d’un abast planetari resultat segurament de la fascinació provocada per tantes meravelles i de tantes pors derivades de les seves conseqüències: el progrés, la bondat de la natura, la redempció social de la humanitat en un món on tot serà de tots, una fi del món pròxima i apocalíptica…

Aquest llibre, però, vol presentar la mitologia que s’amaga a les arrels de la cultura catalana, de la seva manera peculiar de copsar i entendre el propi món, la pròpia història i de projectar el propi avenir.

Però, existeix una mitologia catalana? Cada poble té el seu univers mític, i en la seva cultura hi suren creences, raons encomanades i viscudes de generació en generació. Certament, doncs, els catalans deuen compartir una mitologia, però, aquesta, és pròpiament catalana?

La influència culta de les mitologies greges i romana, des del Renaixement, i cèltica, molt anteriorment, des del vell paganisme, han pesat fortament i de forma diferent en els catalans. Com també l’autoritat de l’Església, i l’impacte secular de la seva predicació. Fins el punt que podria dubtar-se que, si hi havia una mitologia catalana en temps molt reculats, avui en quedi res.

I, no obstant, trobem restes de mites dels orígens de la terra catalana: el Pirineu, la serralada en flames; Montserrat sorgint del mar…I dels primers éssers vivents: animals fabulosos, gegants, primitius “moros” en el llenguatge popular…I també conservem elements mítics de la tensió entre les forces sobrenaturals -Déu i el Diable-, i de l’arrelada creença en la vella Mare i les forces de la fecunditat, i dels esperits i genis de la natura: goges i dones d’aigua, follets i salamandres…

Certs testimonis d’una mitologia de la conquesta i domini del foc pels humans ens fa adonar que no tenim per què manllevar res al mite grec de Prometeu, per conegut que sigui.

No hi ha mitologia que no s’enfronti amb el Misteri de la Mort i el Més-enllà, també la nostra: tots hem sentit parlar del país d’Iràs-i-no-en-Tornaràs, de les ànimes en pena…I també ens ve al pensament la lluita mítica de l’heroi contra el drac, i l’alliberament gloriós de la donzella.

També els orígens de la nació solen revestir-se d’una aurèola mítica, capaç d’enlluernar les dades històriques més ben documentades: Otger Cataló i els Nou Barons de la Fama, el Comte l’Arnau, Guifré el Pelós…

Vet aquí, doncs, que només d’enumerar-ne els elements principals ja comencem a reconèixer uns mites que dúiem a dins sense saber-ho, unes creences mitològiques que s’enfonsen en el nostre inconscient col·lectiu com les arrels d’un arbre mil·lenari.

Aquest llibre és una invitació a la recerca, a anar endins de la memòria, a trobar en l’inconscient dades, fites, expressions, visions, records, creences, raons misterioses… Però, com?, per quins camins?, a través de quins mitjans?

Les rondalles són sovint planeres reduccions de mites ancestrals, ja sense la grandiositat que desvetlla admiració i temor. S’hi podria dur a terme un treball arqueològic d’investigació. El rondallari, com el llegendari, són fonts riquíssimes, insospitades, i prou al nostre abast, un patrimoni preciós de la comunitat, que cal revalorar.

I també el cançoner tradicional; i el refranyer; i tot el costumari. Contenen expressions i valors de saviesa popular, interpreten l’ànima col·lectiva. I la literatura d’autor, sobretot la poesia, amb la seva intuïció misteriosa de la realitat, que sovint acut a beure en les fonts de la tradició, de la cultura oral, dels sentiments del poble.

I la iconografia, les imatges de retaules i d’auques, de figures de sants i de dimonis, de marededéus, de monstres i gegants…I tot l’univers fabulós que esclata en les festes populars, en el folklore viu.

Direm, segurament: moltes de les coses que es presenten en aquest llibre ja les sabíem! I és clar; si no, ¿com podria ser, aquesta, una mitologia catalana? Però potser descobrim com aquests elements dispersos, oblidats, menystinguts, podrien engalzar uns amb altres i formar un conjunt, un univers…Tot i que trobarem que hi falten peces, que n’hi ha que es repeteixen, però amb certes incongruències. És que no podria ser un treball complet i definitiu: es tracta d’una labor de recerca, d’una aventura de rescat.

Potser, a mesura que avancem per aquesta via, anirem adonant-nos que hi ha un fons mitològic comú dels catalans. En part compartit amb d’altres mitologies, que hi enllaça o hi enllaçaria si no fos per anelles perdudes. En part original, des de la font, o per una manera pròpia, original, d’assimilar-ho des d’altres procedències.

Vivim, sense saber-ho, sense dir-ho, potser sense voler-ho, una mitologia, unes creences potser no formulades, una cosa indefinida que batega, lleument o fortament, en el nostre interior, en un inconscient que es desvetlla en els somnis i que esclata en les celebracions i festes populars. Uns sentiments, un esperit, que suren sota el racionalisme i el pensament modern, sota les ideologies i els credos, sota les concepcions científiques i els programes tecnològics.

Redescobrir aquest món meravellós és, doncs, no sols una tasca d’antropòlegs culturals, sinó un viatge apassionant a un vell món oblidat, intuït, sentit sense saber-ho. Acostar-se a una altra manera d’entendre, obrir una altra forma de comunicació”.

“Mitologia Catalana. Dracs, gegants i dones d’aigua”. Text de Joan Soler i Amigó. Il·lustracions de Josep M. Martín i Saurí. Barcanova (1990).

Categories: Blog, Contes | Etiquetes: .
Segueix-nos a través del feed RSS 2.0.



Deixa un comentari