Elisenda Vilaró Móra

Elisenda Vilaró Móra

21/07/2019

Funambulisme

L’estiu del 2017 a l’església de Rupit, es duia a terme un concert del cantautor solsoní Roger Mas. En solitari i situat a l’altar va començar amb uns “oms”. L’espai, la llum, el so, em transportaven fàcilment a degustar l’existència d’altres estats de consciència que coexisteixen amb el nostre quotidià però que, sovint se’m fa difícil de donar-els-hi valor o potser no sé ben bé com acabar-los d’encaixar. Després van arribar les lectures del seu llibre “El dolor de la bellesa” i entre elles l’anomenada “funambulisme”: mmmh aquella lectura em va ressonar amb el que feia poc acabava d’experimentar. Vaig pensar que caldria rellegir-la un cop a casa i així ho vaig fer, pensant que també podria compartir-la…tanmateix allà va quedar com a un pensament…

El 21 de juliol del 2018 al monestir de Sant Pere de Casserres de nou vàrem gaudir d’un fantàstic concert d’en Roger Mas. Presentava nou disc, Parnàs, la muntanya que segons la mitologia grega estava consagrada a Apol·lo i a les Nimfes i que era seu de residència de les muses. Entre d’altres cançons delicioses, musicant poemes, va cantar “El dolor de la bellesa” inspirada en aquesta mateixa lectura que constata aquests altres estats de consciència, aquests espais d’intuïció, creació, somnis, imaginació, camins que cal transitar per viure experiències “valuossíssimes de vida per entendre’s millor i entendre millor el que ens envolta “.

De nou vaig tenir una correlació de sintonies, no feia gaire que havia anat a veure l’espectacle “Grito Pelao” on la Sílvia Pérez Cruz sortia a l’escenari amb unes sabates vermelles semblants a les que jo portava aquella nit. Tant ella com en Roger Mas representen dins dels meus somnis funcions positives del meu femení i masculí interior. A ella la contemplava aquella nit dins del teatre Grec de Barcelona, amb les sabates vermelles, ficades a la terra, amb unes dones protagonistes que ens parlaven de l’anhel de tenir un fill, del desig i la maternitat, de la gestació i el part, d’allò desconegut i perdut que és el cos de la dona a través d’un entramat de relacions humanes i a ell, com no, al monestir de Sant Pere de Casserres, allà dalt, envoltats d’aigua i d’erugues també!

Bé, en fi, que en un curt període de temps, em trobava externament amb els que representen per un període concret de la meva vida, el meu femení i masculí interior i aquests ho feien ordenadament en l’espai. Una dins la terra explorant temes profunds de la feminitat i l’altre gairebé dalt del cel dins d’un escenari immillorable.

Ara sí “Funambulisme”

“Esquematitzant grollerament, jo dic que les persones som funàmbules que fem equilibris entre uns estats de consciència i uns estats extraordinaris de consciència. I dic també que, en bona part, som els nostres records. I els nostres records no són ficar la clau al pany de casa, ni treure la llesca de la torradora, ni totes les altres coses que podem fer cada dia amb el pilot automàtic. Els nostres records són aquell petó, la mort d’aquella persona estimada, l’accident, el naixement d’una criatura, aquelles coses que no s’escauen cada dia. Són les coses important que, quan passen, fan que tot el nostre funcionar s’assembli més al d’un boig que al d’una persona corrent. Quan estem així, vorejant el perímetre, estem en contacte amb el més enllà i se’ns obren temporalment finestres a paratges desconeguts, o com a mínim, no transitats habitualment. Quan estem així, les sensacions, els sentiments, la vida, en definitiva, ens aclapara amb tota la seva intensitat. I després de la torrentada, quan retornem al “món interrogatiu i relatiu” (que deia Alan Stivell en la seva Symphonie Celtique), totes aquestes vivències es converteixen en un material valuosíssim per entendre’s millor i entendre millor el que ens envolta. La cançó que dóna títol a aquest llibre, “El dolor de la bellesa”, parla de tot això i en parla des d’un estat extraordinari de consciència modificat expressament. La nena és la pròpia ment, la pròpia consciència, la pròpia ànima. De ben petits, a través dels contes d’infants, se’ns ha transmès un coneixement mil·lenari sobre com, la nostra nena, pot m0ure’s per allí evitant els perills. Però els perills hi són, són els que corre el hòbbit cada cop que es posa l’anell. Josep Maria Fericgla advertia en El bolet i la gènesis de les cultures que “qui s’aventura a endinsar-se en la foscor, ha de conèixer el camí de tornada tan bé com el d’anada”. Malgrat tots els riscos, allí s’estén el bosc on cacen els poetes i, com va escriure Rimbaud, “je veux être poète, et je travaille à me rendre voyant (…). Il s’agit d’arriver à l’inconnu par le dérèglement de tous les sens”. (pág 64, 65, Roger Mas)

https://youtu.be/z8Jql2TOs9c

https://www.grup62.cat/llibre-el-dolor-de-la-bellesa/243812watch?v=z8Jql2TOs9cEl dolor de la bellesa

Categories: Blog | Etiquetes: , .
Segueix-nos a través del feed RSS 2.0.



Deixa un comentari