29/12/2011

Els déus des de l’alba del temps

Tot inici necessita d’una creació.

El següent conte, d’origen Xinès molt antic, ens parla precisament de la creació de mites desenvolupats per un poble fort i senzill per explicar les coses que no entenia dins el món que el voltava.

I els contes sempre m’han agradat…

Els déus des de l’alba del temps.

A l’alba dels temps l’univers era un negre caos, una negra massa de no-res. El cel i la terra no estaven separats, i tampoc no hi havia dia o nit. El sol, la lluna i les galàxies estaven absolutament sense formar. És gairebé impossible per als éssers humans d’imaginar una situació on no existeixi res i fer més reals aquest lloc i aquest temps inimaginables; algú pensà que tot era com un gran ou. En aquesta fosca massa en forma d’ou nasqué la primera criatura de l’univers: hom l’anomenà Pangu.

Pangu va créixer dins d’aquest embolcall de fosca i dormí un llarg son que va durar milers d’anys. Quan al final es va despertar, s’havia convertit en un gegant i, comprenent que havia viscut en el caos, es decidí a crear l’ordre. Prengué una pesant destral (malgrat que no tenim cap idea d’on la va obtenir) i, amb un poderós cop, va partir l’ou. Els elements més lleugers de l’ou flotaren, s’enlairaren i esdevingueren el cel; els elements més pesants s’enfonsaren i esdevingueren la terra.

Amb els elements separats pels efectes del seu cop de destral, Pangu temé que es poguessin tornar a ajuntar i així, amb les mans, empenyé el cel lluny i, alhora, amb els peus mantingué la terra ben separada del firmament. Tenia tanta força que cada dia enretirava el cel un zhang (uns deu peus). A mesura que el cel s’enlairava Pangu creixia, fins que finalment es tornà una columna que aguantava el firmament. Per espai de molts eons es mantingué així, fins que el cel i la terra, cadascun pel seu cantó, se solidificaren i ja no hi hagué cap perill que es tornessin a ajuntar i tornessin a ser el negre caos del qual havien sortit.

Un cop llesta aquesta feina, Pangu trobà que podia ajeure-s’hi i reposar una mica. Tanmateix, havien passat molt milers d’anys des que sortí per primer cop del no-res en forma d’ou i ara ja era tan vell de cos i d’esperit que el seu son s’anà fent cada cop més profund, fins que lamentablement morí. Però Pangu no tornà a la negror de la qual havia vingut. Quan morí, el seu cos es transformà per crear el món tal com el coneixem avui: la seva respiració es tornà vent i núvols, la seva veu es convertí en tro, el seu ull esquerre esdevingué el sol i el seu ull dret la lluna. El seu cos i els seus membres es tornaren serralades i la seva sang donà vida als rius. Cada part de la seva anatomia esdevingué una part de la natura. Els pèls del seu cos es convertiren en arbres i en flors, els paràsits que vivien a la seva pell es tornaren animals i peixos i els seus ossos formaren diferents menes de minerals i de pedres precioses. Fins i tot la seva suor es convertí en rosada.

D’aquesta manera, el gran gegant Pangu, la primera cosa viva de l’univers, creà el món que coneixem i donà tot el que tenia per a profit de la terra i de la gent que hi habità.

CONTINUARÀ…

“Mitologia Xinesa. Dracs, déus i esperit”. Text de Tao Tao Liu Sander. Il·lustracions de Johnny Pau. Versió catalana de Miquel Martines. Barcanova (1985).