06/03/2012

Les dones d’aigua

Quan jo era petita passava molts dels estius a Rupit, a casa solia venir molta gent…entre elles un avi: l’avi Pere. Un home de Rupit, amb una relació molt particular amb el poble. A mi em semblava que quan l’avi Pere venia a casa, tots els adults es transformaven al seu voltant. El feien passar i seure a l’escó i li demaven que els hi expliqués alguna de les seves anècdotes. Jo el recordo tot envoltat d’un misteri, vestit de negre i començant a explicar alguna de les seves històries. La que a mi em va meravellar va ser la història de les dones d’aigua.

L’avi Pere assegurava que ell havia vist les dones d’aigua. “Ah, sí?? A on?” tothom bocabadat li van demanar. “En uns gorgs de la riera, no us diré pas on“. Semblava tranquil i satisfet d’haver pogut tenir encontres amb aquestes meravelles de la Naturalesa. Describia aquells moments, com a màgics, tranquils i plens de bellesa al seu voltant. Just abans de veure-les, el temps semblava aturar-se, la llum es transformava i ell restava en silenci per por de quedar encantat per les dones d’aigua. En una altra ocasió, va veure roba estesa en un gorg sota del Salt de Sallent i altra vegada va dir que només podien ser les dones d’aigua….doncs qui aniria a rentar la roba en un lloc tan difícil d’arribar?

Aquell dia vaig pensar que l’avi Pere era un home especial i molt afortunat i que si ell havia pogut veure les dones d’aigua potser algún dia jo també les veuria…

Dins de la mitologia catalana les dones d’aigua tenen un lloc molt especial com a esperits de la natura:

Les aigües de dalt del cel i les que brollen del ventre de la Terra són vives: borbollen tot naixent, saltironen, esquitxen, remoregen, s’arremolinen, s’ondulen i s’encrespen… Les aigües són font i origen de tota cosa creada: arrosen els erms i hi fan créixer molsa i plantes, humitegen les prades, fan reverdir els boscos i donen ufanor a tota la natura.

De bon començament que s’hi mouen les goges, unes divinitats subtils, uns esperits lleugers que s’hi banyen i s’hi enfonsen i hi bleixen i s’hi escolen… Són genis que afavoreixen els naixements i la fertilitat, que donen vida i regeneren constantment la creació. Haureu sentit a parlar segurament de nimfes i sirenes, potser també de nàiades, d’ondines i nereides…Coneixem més la mitologia dels grecs i dels romans que no la nostra pròpia!. En tot cas, ens hem avesat, simplificant, a dir-ne a totes fades, quan aquestes eren les forces cegues que regien inexorablement el destí dels humans: els falts (i les fades) menen  a qui es deixa menar, a qui s’hi nega, però, l’arrosseguen…com Sèneca afirmava estoicament.

Les deïtats de les aigües, més familiars a la ruralia que no a les ciutats de ciment, són conegudes amb uns altres noms: goges, aloges, dones d’aigua, encantades, paitides al Montseny, llufes -és a dir, dones de vent, de fum- a certs indrets d’alta muntanya, genèricament fades…i serenes i sirenes les marines, de cant encisador.

Habitaven els estanys dels Pirineus -com deveu recodar-, gèlids i blaus, els torrents i saltants d’aigua, les fonts boscanes, els gorgs i les deus, les grutes humitoses amb degotalls de pedra, on hi ha correntia d’aigües i llacs de cristalls subterranis.

Però, com deuen ser aquests ésssers marevellosos? Prenen forma de bellísimes donzelles, d’ulls blaus o verds maragda, de llargues caballeres d’or o de tons d’aram, fulgurants als raigs de sol o a la llum de la lluna, destrenades, que els cascadegen fins als peus. Bé, n’hi ha que no en tenen, de peus, sinó cua de peix…Hi ha qui assegura haver-ne vist d’alades, com papallones o espiadimonis. Van totes nues, o amb tuls transparents volàtils o arrapats a les belles formes del cos, o amb túniques molt blanques o d’or empal·lidit. Són semblants a les dones humanes, però la seva naturalesa és menys corpòria, més lleu: tanmateix, són mortals, bé que arriben a viure més enllà de mil anys.

I, se sap quins costums tenen? Sovint se n’ha descobert colles sota dels salts d’aigua pentinant-se amb pintes d’or les enlluernadores cabelleres, que se’ls entortolligaven amb els branquillons dels arbres, els circells de les vidalbes i les arrels menudes de les heures. Uns les han espiades en ple migdia, d’altres diuen que a trenc d’alba, amb les primeres clarors, sorgint de l’aigua com ombres resplendents.

Les encantades dels Pirineus, amb Flordeneu de reina, surten, les nits de lluna plena, de les coves on s’oculten i ballen balls rodons al so de músiques suaus i cants captivadors. En certes ocasions, al llindar de més d’una de les balmes on habiten, s’han filtrat raigs de claror, com aurèoles blaves o rosades, i s’hi han sentit harmonies estranyes: les goges celebren esplèndides festes de nits assenyalades. Fins hi ha persona que ha escoltat el dring de copes de puríssim cristall i ha flairat olors de menges exquisides.

Molta gent coincideix que sovint surten dels seus cataus, de nit, a fer la bugada: de lluny se senten els cops dels picadors…Se les ha vistes estenen la roba blanquíssima al clar de la lluna, sobre la gespa dels prats i damunt de les roques. Qui pogués haver-ne una peça, un mocadoret tan sols, tindria sort mentre visqués i veuria acomplerts tots els desigs. Però més d’una vegada, si elles se n’adonen, els atrevits han estat encantats, tornats de pedra, o presoners de l’amor de les aloges en les seves mansions de sota terra. Són extramadament geloses i malfiades dels humans: qui ha gosat torbar el seu misteri i capbussar-se dins el gorg on elles s’amaguen ha estat arrabassat a les profunditats per terribles xucladors, i no se l’ha vist més.

Només una vegada a l’any, la nit de Sant Joan, que és nit de meravelles, quan tots els esperits de la natura es desvetllen i recobren la franquesa que reganava en els temps originals, les fades poden ser contemplades generosament pels ulls humans, sense perill d’encantament. És en aquesta nit que les encantades de la serra de l’Albera, amb la seva reina Estarella, fan un aplec a la muntanya de Verdera i ballen al voltant de les ruïnes del castell de San Salvador, sobre Sant Pere de Rodes. Als seus peus, tota rodona, la badia resplendeix a la llum de la lluna. (…)

“Mitologia Catalana. Dracs, gegants i dones d’aigua”. Text de Joan Soler i Amigó. Il·lustracions de Josep M. Martín i Saurí. Barcanova (1990).