07/11/2014
L’any 2001 a través del programa de beques Erasmus me’n vaig anar cap a Bolonya, Itàlia. Aquell any, va ser el de l’atemptat a les torres bessones, el de l’entrada de l’euro a Itàlia i el que va marcar el punt d’inflexió en la meva vida. Però mentrestant, seguia amb els meus estudis d’aquell moment a la facultat de Scienze Politiche di Bologna cursant entre d’altres les assignatures de filosofia moral i història de la teologia a càrrec de Il Professore Pier Cesare Bori.
L’objectiu de l’assignatura de filosofia morale era el de traçar una via ètica entre cultures, a través de la lectura de textos antics de tradició escrita. El Professor Bori ens acompanyava en aquest gran viatge llegint-nos textos grecs, llatins, xinesos, bíblics, cristians i alcorànics. Després de la lectura, a partir del seu anàlisi, aprofundíem en les arrels de la cultura europea i de les seves complexes relacions amb les “altres” cultures.
En el cas de l’assignatura storia della teologia, llegíem sures de l’Alcorà i les comparàvem amb textos de l’antic testament, per comprendre les semblances i divergències de la cosmogènesis d’aquestes dues grans religions monoteistes. Per reproduir el procés d’aprenentatge oral de les diferents revelacions alcoràniques, recordo que un dia, ens va portar un petit aparell de música on va posar una cinta de cassette, per convidar-nos seguint la veu del imam, a recitar en àrab una sura de l’Alcorà. També ens va ensenyar, els moviments que es realitzen durant la pregària com a mitjà d’integració dels aspectes espirituals amb els materials.
Sentir a parlar de filosofia islàmica, del sufisme, de metges, filòsofs, científics, teòlegs, polímetes com Avicena, Averroes, recordar l’Al-Andalus i d’altres pensadors contemporanis, va ser molt estimulant.
Un dia en sortir de classe de filosofia moral, em va convidar a participar en el grup de meditació que es trobava cada dimecres al migdia al seu Departament. El grup s’anomenava “Una via”, una associació no religiosa que naixia com una comunitat de formació i recerca, a través de la qual, cadascú podia trobar la seva pròpia via d’evolució personal i única. A iniciativa d’ell mateix, una de les accions del grup, es basava en l’ensenyament en presons, en particular a joves estrangers d’origen magrebí.
El grup iniciava les seves trobades amb un temps de silenci compartit, una lectura, un espai de conversa sobre la lectura del dia i un intercanvi d’informació i d’aspectes pràctics sobre el treball que s’estava duent a terme. Aquesta mateixa naturalesa es traslladava a la presó, amb l’objectiu de compartir coneixements ètics i espirituals que facilitessin conèixer i valorar la pròpia cultura, per donar lloc al diàleg amb un mateix i amb els altres i, al mateix temps, donar eines per comprendre la societat on s’havia arribat.
Bori era d’una gran excel·lència, ell i jo no ens coneixíem pas massa i tanmateix, en el meu últim dia de trobada amb el grup, em va dedicar la lectura del dia; un fragment del llibre “Homenatge a Catalunya” de George Orwell. Recordo com ressonaven dins meu les seves paraules, com l’encert del text m’emocionava. Hi havia quelcom de reconeixem en aquell just instant, i això fou molt agradable, emocionant i també dolorós. La meva estada a Bolonya fou difícil, amb molts moments de sofriment. I possiblement la fortuna d’haver-lo conegut, fora una de les àncores essencials que van mantenir el fi contacte amb mi mateixa. Sens dubte, aquell any fou tot just l’inici d’un procés molt més profund….
I també amb el temps, he anat comprenent amb més claredat quina era la funció de totes aquelles lectures i el seu nexe d’unió. La de transmetre’ns la seva saviesa per situacions d’incertesa, de crisis culturals, d’inseguretats existencials. Lectures fonamentals pel procés d’individuació. Que faciliten la connexió amb un mateix, en confiar amb els propis recursos interiors, d’on neix la possibilitat de fer coses noves, pròpies, de començar o d’acabar, de seguir llegint o no, per trobar allò que ens manca o allò que hem oblidat, per finalment poder ser anomenat des de la pròpia veu. Això és el que compartíem uns i altres, els que anàvem al grup de la universitat i aquells que estaven en el grup de la presó. Aquesta era l’autèntica finalitat del grup “Una via”, la de compartir; el silenci, l’amistat, els recursos, la llum, la de fer-nos conscients; d’un mateix, dels propis actes, d’allò que sentim i pensem per viure una vida pròpia, digna i honrada.
Pier Cesare Bori va morir el novembre del 2012, poc temps després de ser anomenat titular de la càtedra Unesco per el pluralisme religiós i per la pau. La seva va ser una vida dedicada als drets humans i a l’ensenyament d’una trobada entre cultures i civilització. Sempre va educar en la pau i a la recerca lliure de la plenitud espiritual. En les seves últimes voluntats va demanar “Silenzio, meditazione e non discorsi” i una cerimònia acollidora que no exclogués a ningú, tal com ell havia viscut, com un autèntic cercador de la veritat.
Quan va saber la gravetat de la seva malaltia va decidir escriure el seu últim llibre, titulat C.V; currículum vitae. I deia; “un C.V és un text breu destinat a donar una imatge alta i correcta de la pròpia persona i de les seves obres, en vista d’una valorització en el treball. Serveix precisament per fer una síntesi de la pròpia vida, formacions, experiències laborals, produccions. A través d’aquest irònic gènere, explico la meva història, citant fonts, fets aparentment irrellevants, bastant irònics que milloren el protagonista, escrivint per un fi més que per un inici”.
En la següent gravació, ell mateix ens explica el perquè del seu últim llibre;
http://www.fscire.it/it/cv-pier-cesare-bori/
La veritat és que queden molts coses a dir sobre el Professor Bori, com per exemple la seva gran passió per Tolstoi…però acabaré amb dues cites seves extretes de l’article d’Amina Crisma; Il silenzio e le parole; in memoria di Pier Cesare Bori, i un fragment d’un documental on de nou ell mateix ens explica el treball fet a la presó. D’aquesta manera podeu sentir-lo, llegir-lo i tornar-lo a veure’l, per finalment compartir si us ve de gust una estona de silenci…
«Qualche tempo fa ho cominciato a presentare regolarmente a un gruppo di miei allievi e amici alcuni libri che per me sono stati importanti. (…) Certo, i libri non sono la vita, quel che più conta è quanto viene da noi stessi; ma ci sono dei libri che ci hanno aiutato a esprimere quel che avevamo dentro, che ci hanno fatto crescere e in un certo senso crescono con noi». (Bori 2005, p. 9)
«Certo, quando dopo le espressioni augurali dell’ultima scheda, mi è venuto da scrivere explicit, c’è stata una sensazione dolorosa, di dispersione e di vuoto. E io? E le mie cose? E poi? Poi invece ho parlato a me stesso e ho ricordato l’insegnamento antico e diffuso: quanto più aprirai le mani e lascerai andare tutto quel che sei o ti appartiene, tanto più resterai connesso alla vita, agli altri. Tanto più resterai con loro». (Bori 2005, pp. 11-12)
Pier Cesare Bori from Vezfilm on Vimeo.
Grazie Mille Professore.
«Era la luce vera, che illumina ogni uomo che viene nel mondo» (Vangelo secondo Giovanni, 1.9)
Més informació sobre Il Professore Pier Cesare Bori;
http://www.inchiestaonline.it/category/dossier/pier-cesare-bori-e-la-rivista-inchiesta/
http://www.inchiestaonline.it/author/pier-cesare-bori/
Categories: Blog | Etiquetes: amor, Ànima, Lao Tse, mort, orient, Pier Cesare Bori, Tao Te Ching, taoisme, Terra, Vida.
Segueix-nos a través del feed RSS 2.0.