04/03/2017
La Balanguera misteriosa,
com una aranya d’art subtil,
buida que buida sa filosa,
de nostra vida treu el fil.
Com una parca bé cavil·la
teixint la tela pel demà
La Balanguera fila, fila,
la Balanguera filarà.
Girant l’ullada cap enrere
guaita les ombres de l’avior,
i de la nova primavera
sap on s’amaga la llavor.
Sap que la soca més s’enfila
com més endins pot arrelar
La Balanguera fila, fila,
la Balanguera filarà.
Quan la parella ve de noces
ja veu i compta sos minyons;
veu com devallen a les fosses
els que ara viuen d’il·lusions,
els que a la plaça de la vila
surten a riure i a cantar.
La Balanguera fila, fila,
la Balanguera filarà.
Bellugant l’aspi, el fil cabdella,
i de la pàtria la visió
fa bategar son cor de vella
sota la sarja del gipó.
Dins la profunda nit tranquil·la
destria l’auba que vindrà.
La Balanguera fila, fila,
la Balanguera filarà.
De tradicions i d’esperances
tix la senyera pel jovent
com qui fa un vel de nuviances
amb cabelleres d’or i argent.
De la infantesa que s’enfila
de la vellura que se’n va.
La Balanguera fila, fila,
la Balanguera filarà
Joan Alcover.
Categories: Blog | Etiquetes: amor, Ànima, natura, Terra, Vida.
Segueix-nos a través del feed RSS 2.0.