En l’últim somni d’aquesta nit abans de despertar-me em trobava amb el diable.

En el somni anava amb la meva amiga Rocío i estava ubicat a Rupit, un poble molt conegut per mi. La Ro i jo baixàvem de casa, on estàvem fent una festa amb uns amics, cap al poble. Allà entràvem en un espai improvisat com a bar-musical durant l’estiu i sèiem en una taula, acompanyats per l’Eva, la meva germana i en Mateu, un amic. Escoltàvem els músics i preníem alguna cosa. De cop davant nostra s’asseia un home de mitjana edat, cabell grisosos, d’aparença esvelta, amb una dona i conversaven entre ells. Jo al mirar-me’l veia qui era en realitat; era el mateix diable.

En el moment de marxar, ell ens obligava a fer alguna cosa i nosaltres li dèiem que no i llavors s’apropava cap a mi i em deia:

El diable: __ No saps qui sóc jo?

Elisenda: __ I tant que ho sé; ets el diable.

El diable: __ Doncs si no feu el què us dic (m’agafava pel braç i m’amenaçava) algú de vosaltres morirà,

Elisenda: __ Tots morirem algun dia, i marxàvem.

Marxàvem caminant cap a casa tots quatre i just quan baixàvem pel camí, el dia es feia fosc i la cara del diable m’apareixia com un holograma i ràpidament li preguntava a en Mateu:

Elisenda: __ Mateu et trobes bé?

Mateu:__ Sí, (amb cara de sorpresa).

I al moment s’agafava el cor i queia a terra.

Elisenda:__ Mateu!! (corria cap a ell i l’agafava) Estigues tranquil, és un atac de cor però si mantens l’alegria no et passarà res.

Mentrestant les altres buscaven ajuda i al cap de poc se l’emportaven estabilitzat cap a l’hospital.

Ja a casa, la foscor continuava acompanyant-me en certs moments, el dia s’enfosquia, la imatge del diable apareixia i en alguns moments sentia una certa por sobretot pel meu fill, però després recordava tranquil.la que a ell no li podria fer res i que si jo mantenia l’alegria, tampoc.

I així em despertava del somni, conscient de la trobada amb el diable i també de l’antídot per la seva influència; l’alegria.

Eren les 7 a.m, i el primer que feia era deixar-li un àudio a la Maria Pilar, l’experta en matèria onírica, perquè sabia que a ella li agradaria el somni i el podria acollir i també perquè trobar-me amb el diable i conèixer l’antídot era una cosa que em venia de gust compartir. Mentre li deixava el somni i li recalcava l’antídot, recordava un altre somni on precisament l’alegria també n’era l’element essencial.

En aquest altre somni, estàvem asseguts a terra en Genís i jo, quan s’acostava cap a nosaltres una amiga; la Lili. Ella s’apropava cap a mi i s’estirava a terra dient-me:

Lili: __ Agafa’m el cap Eli.

I jo li agafava el cap amb les meves mans. Al cap de poc s’aixecava amb un estat de profunda relaxació i dient:

Lili: __ Alegria, tinc el cap ple d’alegria.

I marxava caminant.

La Maria Pilar em va contestar al cap de poc i seguint el fil de l’emoció que apareixia en el somni em va recomanar la lectura de la conversa 33 a Gitta Mallasz, inclosa en el llibre Converses amb àngels.

N’extrec algunes cites:

Divendres, 4 de febrer de 1944

El goig de viure és per l’ésser humà

el que és la saba per la planta.

Sense goig de viure hi ha sequera.

Estigueu sempre plens del goig de viure!

Perquè això només depèn de vosaltres.

La saba ve de baix, i el goig de viure també.

Això és afer vostre

………………………..

La saba és l’antiga joia.

Estigues sempre plena de joia,

sigues bona amb tot, amb tothom!

I amb tu mateixa també!

Estic bocabadada.

No t’estranyis, el teu “petit jo” ja és per a tu una tercera persona.

G. No ho entenc. Com puc ser bona amb mi mateixa?

— Només pots ser-ho

quan abandones el teu “petit jo” en primera persona.

G. Què haig de fer?

— Lliura’t al goig de viure.

Això depèn de tu i només de tu.

……………………………

G. No tinc cap altra pregunta, però parla més, t’ho prego!

— Grava en el teu cor les meves paraules

sobre el goig de viure.

La primavera és aquí.

Caminem per un bosc mort, assecat.

La saba no circula

i tot està mancat de goig de viure.

Qui vol viure si no hi ha alegria?

Aquesta és la clau! L’alegria!!!

Que no ens n’oblidem! Que no deixem de sentir l’alegria de viure, perquè així les nostres pors, angoixes i malsons, així com les nostres forces més destructives, que també ens habiten, poden ser contingudes, transformades, transmutades per seguir cultivant un camí on el goig de viure ens sostingui en cada moment, recordant que: “El goig de viure és per l’ésser humà, el que és la saba per la planta”

— Lliura’t al goig de viure

— Qui vol viure si no hi ha alegria?